Proyecto Rutas (juliol 2019)

FUNDISOC: Fundació per la integració social

Atenció a jovent MENAS de 16, 17 i 18 anys.

Valoració i reflexions a l’entorn del “Proyecto Rutas” (01-16/07/2019)

Es va desenvolupar en dues tandes, la primera de l’1 al 7 de juliol ambdós inclosos, i la segona del 10 al 16. Cadascuna programada perquè la meitat del grup restes 3 dies acampat al bosc d’Aransa, mentre l’altra fes una ruta cap al Cortal del Gral de Lles, Musa, Aransa, i tornada al campament per canviar les tornes.

A nivell personal, acompanyar per la Natura aquells grups de joves amb una forta història personal de supervivència radera de cadascun, era dur, però a la vegada, també era com un llibre obert per aprendre, i s’estava tant bé en aquells llocs!! De vegades em cridava l’atenció, i em sorprenia, la sensació de jo poder estar bé, de que podes sentir el meu benestar, a pesar de la meva història dura i d’estar acompanyat d’aquell jovent que traspuava un intens dolor de sofriment dins seu. Era molt potent poder estar bé amb mi mateix, observant des d’en fora i sense càrrega, tot el que passava amb el comportament d’aquell jovent derivat del dolor per la seva història de desatencions.

Amb aquesta perspectiva va resultar molt emotiu el sopar de comiat, acompanyat de representacions teatrals de les situacions crítiques viscudes pel jovent durant l’estança, combinades amb les representacions de la visió del monitoratge. El mantejament que em varen fer, i les contínues mostres d’afecte que em regalaven… em costava d’entomar-ho.

Durant aquells dies, vaig assabentar-me de la mort del meu amic Alain Leplús d’Auzat, amb qui havíem iniciat el projecte Transfronterer “Fer de la frontera un camí de formació”, sentint el meu disgust i tristesa i, a la vegada, amb les mostres compassives del jovent, també em va resultar molt emotiu!!

Tot el suport tècnic de cuina, avituallament i personal de la Fundació, junt amb el monitoratge que hi va donar suport, en Pol, l’Isaac i en Ferran, va ser esplèndid, excepcional! La única nota discordant, amb sorpresa, va provenir d’un “Educador” que hi donava suport. Això feia preguntar-me, l’educació d’aquests educadors qui la fa?? En general l’educador confluïa amb el jovent, i això distorsionava tot el sentit de les activitats que es feien pel mateix jovent.

A la segona tanda, amb tant sols 13 joves, aquesta nota discordant es va fer insostenible, a mi se’m va fer molt dura i, a més a més, sense rebre quasi cap retroalimentació positiva; res a veure amb la primera estada. Com a exemple un detall recollit del meu diari: “Ahir dijous vespre (11/07/2019), al venir de visita el responsable de FUNDISOC, el jovent va deixar les taules de la tenda menjador com una patena! Però, aquest matí quan m’he llevat, com el responsable ja havia marxat, tornaven a estar brutes com sempre, amb bosses de patates i porqueria per terra. Son les 8:00 del matí i encara no s’han llevat”. Em sentia enganyat, manipulat, amb ganes de marxar; sentia que perdia el temps i que allò no em tocava fer-ho a mi. Però em vaig quedar pel compromís contret.

L’experiència amb l’Educadora la segona tanda va ser desoladora. Menys mal que abans d’acabar l’estada va marxar, doncs fomentava el descontent del jovent per retenir-lo al campament i evitar fer excursions, perquè ell necessitava parlar amb el mòbil pels seus interessos personals.

Una quarta part del grup de la segona tanda estava format per alguns joves que a l’edició anterior, ja havíem intentat fer-los fora per dropos i problemàtics. I dominats per aquests, el grup en conjunt es queixava tot el dia de que anar d’excursió era cansat, i solament vàrem poder la primera i molt curteta. Amb aquell ambient es va decidir deixar de fer les rutes i canviar les activitats sobre la marxa, i portar-los a fer-ne d’altres que poguessin semblar més atractives: Rafting a La Seu d’Urgell, Equitació a Prats, i Espeleologia a la Fou de Bor.

A La Seu d’Urgell, amb el Rafting anaven molt atents, fins hi tot semblava que fessin equip. Potser els connectava amb les dificultats extremes del seu viatge pel Mediterrani venint cap a Espanya. A Prats, pensava que amb els cavalls al·lucinarien, però no va ser així, i sorgiren conflictes de relació amb els cavalls i amb les noies que els menaven. I la gran sorpresa vaig endur-me-la a La Fou de Bor! Tal com anaven les coses, pensava que no tindria massa atracció, i ves per on, els vaig veure transformats, atents, callats, ajudant-se uns als altres, i amb cara de calma i felicitat. Estava tant sorprès que no parava de donar-li voltes i més voltes; no m’ho podia treure del cap.

I després de reflexionar-hi uns dies, vaig quedar-me estorat amb una intuïció, massa fantàstica per tenir possibilitats de certesa. Potser, al arrossegar-se i reptar per terra durant tota la galeria -una gatera- que va des de l’entrada fins el llac i tornar, per la seva similitud simbòlica, repeteixo potser, connectaren amb sensacions relacionades amb els moviments del reflex orgàstic, necessari per traspassar el canal vaginal de la mare durant el naixement.

Per tancar, penso, que a pesar de tots els conflictes esmentats l’experiència ha valgut la pena, i ens ha aportat uns aprenentatges molt valuosos. Malgrat això considero, que de cara a futures col·laboracions, i amb la finalitat de que siguin més profitoses per tothom, cal anar als centres d’acollida i conèixer amb més profunditat la realitat del funcionament de cada centre d’on prové el jovent. Elaborar el concepte de responsabilitat personal i mostrar els avantatges de treballar en equip. Explicar molt bé al jovent i al seu personal de suport, què es farà, i quin equipament han de dur i perquè. I com els educadors tendeixen a confluir amb el jovent, en un futur, abans de col·laborar amb qualsevol altra activitat, caldrà conèixer amb més profunditat els educadors de suport i la tasca que desenvolupen.